A PASTAR FANG!

jacint fauria a partar fang
Jacint Fauria en un moment de la representació del sketch: “A pastar fang!”

l'embolic nº6 a pastar fang
Tapís obra del col•lectiu “L’Embolic”

Nº6
A PASTAR FANG!
El que més em va agradar del pis nou, així que ens hi varem instal•lar, va ser adonar-me que des del vàter estant podia veure la televisió. Això pot semblar una tonteria, però no ho és.
Tanca la porta, coi! M’etziben. I jo penso que el tuf que pot arribar des de la cambra de bany empudega molt menys, on vas a parar! que la pestilència de notícies que ens aboquen durant aquells forats negres que patim quan no hi ha partit.
Quan donen futbol és una altre cosa. Per això em vaig entossudir en comprar aquella butaca, la meva, tan necessària, que remirava feia dies a l’aparador d’AKI SOFÀS. Quan una cosa fa falta, fa falta.
A còpia d’estones agombolat davant la pantalla, perquè tot vol el seu temps, vaig adonar-me que els jugadors no hi cabien allà dins, no tenien prou camp diguéssim, i li vaig proposar a la dona d’anar al MEDIA MARKT, que oferien, a bon preu, un televisor d’última generació.
Prou que s’hi va resistir! : ”Que no podem Pere, que ens faran fora del pis Pere, que a veure quan treballes Pere…Uix ! Que no em cuido de mi, jo? Doncs ja n’hi ha prou!
La cuina, nova de trinca, entusiasmava a la Dolors; jo, en canvi, fora de les menjades, no hi plantava el peu. Fins que em vaig adonar que aquella nevera era de fireta, hi entaforaves quatre menges i ja no hi feies encabir res més, així que no em tocava altre que beure la cervesa tèbia, i això sí que no!
Pel matí, la Dolors, veu descarregar una Combi tan gran com la seva angoixa. Quan ell marxa al bar, esquitxa renecs amarats de llàgrimes. No sap com aturar a aquest toixó d’home; s’ha empescat l’enteniment, pensa. Pensa…
“Reiet meu – diu el post enganxat a la nevera- he sortit a comprar paper higiènic, cerveses, un coixí viscoelàstic, i una negra que et venti. Si necessites diners passa pel banc, que ja te’n faran cinc cèntims. Més del que hi queda. T’ho deixo tot (per pagar) i em quedo per a mi, que mai he estrenat res, la llibertat”.

Núria Freixa