ADEU DE MATINADA

Adeu de matinada

Les últimes quatre hores les he passat amb ella.

Ja són les tres de matinada i estic cansat.

Decideixo sortir al carrer i deixar-la sola una estona.

M’encanta estar amb ella, el seu tacte, les seves corbes, com el fa apassionar.

Ric. Qualsevol diria que estic parlant d’una dona i no de la meva vella màquina d’escriure Underwood 5. Estic fatal !

Just tombar la cantonada m’haig de parar de sobte. Topo amb algú.

Uns peus no massa grossos, pantalons mig caiguts. Una mà empunyant un enorme ganivet.

El temps de pujar la vista sento com la fulla afilada em travessa l’estómac.

La respiració se’m talla.

Intento enretirar la mà que manté aquell acer fred clavat dins meu.

Aleshores el treu per tornar-me’l a enfonsar de nou amb més força una vegada i una altra.

Sento un dolor indescriptible. És el final. Caic a terra. M’ofego.

Intento aturar l’hemorràgia però la sang brolla sense control fins caure sobre la fina capa de gel que cobreix la vorera.

Ell s’ajup. Es treu la caputxa. No té ni 13 anys.

Em mira desafiant.

Infla el pit per agafar aire i deixa anar un crit estremidor, primitiu , salvatge mentre clava les seves mans dins la meva panxa. Retorça els meus intestins i els estira fins arrencarme’ls.

Se’ls refrega per la cara i llavors els llença. M’escampa per la vorera.

El dolor es torna terror.

M’hauria d’haver quedat a casa amb ella. No l’havia d’haver deixat sola. Ella em comprèn.

FI

Jordi Pallarols