DESPULLATS

nuria bolivar nº25 despullatsPintura de Núria Bolivar

Nº25

DESPULLATS

“Venim al món despullats: sense maleta, sense objectius, sense saber estimar, sense valors, verges com un CD intacte, sense amics… Només tenim, sense cap mena de dubte, la mare, a ella sí que la tenim. Ella ens ha dut dins del seu ventre durant nou mesos, ens ha sentit créixer, ha sentit els nostres primers moviments, ens ha alimentat fins que hem estat a punt per conèixer tot el que no era Ella. Ella ens ha donat l’escalf i ha compartit i ha patit tots els nostres batecs.

A poc a poc, la Vida ens ha anat vestint, i a poc a poc, ens hem forjat la nostra pròpia vida, la nostra identitat. Hem acumulat sentiments, coneixements, amistats, afectes… I, així que van passat els anys, veiem com cada dia perdem una peça de la nostra “roba” interior, de les amistats, però sempre ens quedarà aquella amistat fins a l’últim dia, aquella amistat que ha fet arrels profundes, alimentades d’autèntica estima”.

La Maite, asseguda al sofà, s’havia perdut en el seu laberint de pensaments i sensacions. Avui era un d’aquells dies nostàlgics, dèbils, que la conduïen pel camí tortuós de la seva vida. Recordava el dia que va preguntar per primera vegada a la seva mare com es feien les amistats. Ara ja ho sabia: no hi havia secret, en qualsevol moment i en qualsevol circumstància. L’amistat no es busca, es troba i es desenvolupa com aquesta història:

Feia molts, molts anys, la Maite exercia de professora per a adults, i això la va dur a conèixer molta gent, i estimar, encara més, la seva llengua i les arrels que cada dia eren més profundes. Per això quan es va jubilar va decidir no perdre el contacte amb les lletres i es dedicà a escriure. Els camins de la vida la van portar a renovar els seus “vestits”, i va conèixer una nova família: TARATS PELS RELATS, el seu aixopluc, per compartir els relats i el bo i el dolent.

Mª Teresa Galán