DINAR D’AMICS

Xavi Clos durant la lectura d’aquest relat. Al fons la creació en patchwork de Valentina González

Nº 27

DINAR D’AMICS

 

Ja havia passat la revetlla de Sant Joan, tot el mes de juny i l’estiu començava a agafar embranzida. Aviat començarien els torns a la feina i els quatre amics, mentre prenien el seu primer cafè del matí a la cafeteria de l’edifici, van començar a rumiar per organitzar el dinar de cada any.

—Martí, tu i en Pasqual us encarregareu de dur el pollastre, oi?
—És clar que sí, Ramon, no t’amoïnis, que enguany tornarà a ser un exemplar fantàstic!
—Pota- blava com a mínim, eh?
—Sí, Julià, sí. No pateixis que ja el tenim mig aparaulat! —va tranquil•litzar-lo en Martí.
—I el podríem tornar a farcir amb prunes, trossos de botifarra, pinyons… — en Pascual va posar els ulls en blanc rememorant un àpat anterior.
—Pasqual, del farciment ja m’encarregaré jo, igual que fa dos anys, que va quedar… Encara me’n llepo els dits!!! —en Julià va treure d’una butxaca una llibreta petita i un llàpis—, a veure…, prunes…, botifarra…, pinyons… També portaré els condiments. Espero no deixar-me res!
—I jo ja m’encarregaré de la part logística: olles, safates, plats… —en Ramon també anotava en un tovalló de paper el que creia necessari.

I van quedar pel cap d’uns vint dies, un diumenge que no els tocava treballar i podien escapolir-se de les diferents obligacions familiars de cadascun. A les seves respectives llars ja sabien que hi havia un diumenge de l’estiu que no podien comptar amb ells, que es trobaven per celebrar que ja havia passat un altre any i encara continuaven treballant junts.

Des que van acabar els estudis compartits, les seves feines van anar sorgint en llocs separats. Uns amb més sort que d’altres, perquè n’hi havia un que des dels inicis que va poder-se col•locar bé. La resta va anar fent tombs per diferents llocs fins a poder aconseguir un bon currículum i passar a ser companys de nou, primer en els estudis i ara, al lloc de treball.

I va arribar el diumenge. Tots carregats amb estris i ingredients, van anar deixant el parament damunt una taula netíssima d’acer inoxidable on hi van estendre les tovalles i repartir-hi tovallons, copes i coberts. Mentre en Ramon acabava de col•locar-ho tot i de posar els tamborets al voltant de la taula, la resta es van preparar per preparar el pollastre.

—Us serveixo unes copes d’aquell priorat que em van regalar fa un parell de mesos? —en Ramon ja tenia la taula parada.
—Fantàstic, Ramon! Martí, Julià, esteu a punt?
—Tots preparats! —van cridar a l’uníson ambdós.

Amb els guants posats, les bates verdes lligades al darrera i els barrets tapant-los els cabells, els cirurgians Martí i Pasqual i l’internista Julià es van posar mans a l’obra.

—Doctors! Bisturí!!!

Van obrir amb una fina incisió el pollastre del Prat pota- blava, que els esperava, ajagut i plomat, a la taula del quiròfan. Mentre els cirurgians obrien suaument la panxa de l’animal, l’internista el buidava curosament, traient-li tots els menuts. Mentrestant, l’anestesista anava servint el priorat en les copes i vigilava alhora a la cuina portàtil la cassola on s’estaven fent poc a poc els trossos de botifarra amb què després farcirien l’au.

Montserrat Encabo