Entre telers

entre telers nº28

Tapís obra del col·lectiu L’Embolic

Nº28

ENTRE TELERS

Aquell dia anant cap a la comuna, seguint les darreres i precises indicacions, va fer marrada pel passadís entre les màquines nou i deu. Va aixecar el pot de llauna que hi havia al cap de munt de la màquina nou, just davant del rellotge metàl·lic de la deu i, amb discreció, es posà el paperet a la butxaca de la bata. Mentre feia el riu, llegí amb avidesa aquelles lletres menudes que li xiuxiuejaven:

“Estimada, no saps pas tu el que m’agrada poder-nos parlar per escrit ja que no ho podem fer de paraula. Trobo que ens passa molt més de pressa la setmana i també, encara que no t’ho creuràs, espero amb més afició l’hora de posar-me a treballar que la de plegar.

Ja que tu m’envies mil petons, jo que no vull ser menys ni deixar-me guanyar, te n’envio dos mil, d’aquells xuclats. Fins demà, aquí mateix.”

Va treure el bocí de llapis de l’altra butxaca i cal·ligrafià una resposta escaient damunt un dels papers que servien per anotar els quilos de fil. De tornada, va fer lliscar la missiva amorosa sota la llauna de la nou.

Quan va ser davant dels seus ordidors, la veïna que li havia vigilat la feina durant l’absència li picà l’ullet d’un tros lluny i se li acostà.

– Pel treball ja m’ho pots deixar llegir, vinga dona!

– L’escrit d’avui no, l’he de tornar a mirar. Si vols el d’ahir que ja me’l sé de memòria… Abans de plegar, me’l tornes.

“Em demanes com t’estimo, ho saps bé prou! L’única hora del diumenge que espero amb impaciència és la del ball, ben al revés teu que sempre arribes a misses dites. A veure si aquesta setmana vindràs ben d’hora i no faràs glatir endebades el meu cor d’enamorat.”

– Té, no passis ànsia, l’he llegit sense fer-hi cap arruga. Ai si el meu xicot em digués aquestes coses!

– M’ensenyes aquells paperets que t’escrivia l’avi?

– Vés amb compte que tenen molts anys i es podrien fer malbé.

– I com és que el van matar?

– Era temps de guerra…

– I tu, amb els anys que fa que és mort, encara l’estimes?

– Sí, molt.

– Quan tu et moris, iaia, jo també et continuaré estimant!

 

E. Viladoms