HEM DE DEIXAR QUE LA NATURA FACI ELS SEU CURS

Judit Navarro nº15 Hem de deixar que la natura faci el seu curs

Pintura de Judit Navarro

Nº15

HEM DE DEIXAR QUE LA NATURA FACI EL SEU CURS

Dins de la habitació hi havia un home amb un malaltís gest al rostre que feia pensar en un somriure.

Ella es va asseure al llit i el mirà. L’ancià restà immòbil a la seva cadira de rodes prop del finestral. Els senyals del temps deixaven entreveure una boca amb poques dents, amb uns llavis prims i secs que només veien sortir de tant en tant unes babes que s’escolaven pels costats, caient barbeta avall i envermellint-la per la irritació de la saliva. La seva pell era com les muntanyes d’una plana desèrtica. Tenia el nas gros, acabat en una punta rodona, semblava com si encara en flairés els pastissos de la mare. La peluda orella esquerra se li despenjava sobre la espatlla del mateix costat donant la impressió de voler sentir els batecs del seu propi cor.

La noia s’aixecà i l’agafà per la barbeta. Li va costar prou alçar-la fins poder tenir els ulls del vell en línia amb els seus propis ulls; tenia un vel a la mirada que cobria un iris gris i cansat.

Ella li agafà la mà i la endinsà sota la seva samarreta fins sentir com aquella mà molsuda i decrèpita li agafava un pit. Mirà de nou la cara de l’ancià i començà a riure. El braç de l’home caigué com un pes mort resseguint el seu cos.

Fora es sentiren les passes ràpides de les cuidadores i els cuidadors. Es va fer un silenci. Va ser tan sols uns segons que uniren el riure furtiu del rostre de la dona amb llàgrimes de ràbia que caigueren àcides per una pell encara jove. S’aixecà per asserenar-se.

L’habitació no era massa gran però per sort no l’havia de compartir amb cap més persona. Les parets eren blanques, igual que la petita lleixa que suportava el pes d’uns quants llibres no oberts de fa anys i una fotografia de temps més plaents. A l’armari una tovallola, tres mudes de pantalons, camisa i calçotets. També hi havien uns bolquers. Per un moment va sentir compassió o quelcom semblant per aquella persona gran en cadira de rodes que necessitava el mateix que un nadó però que ni de bon tros feia sentir la tendresa d’un infant.

Llavors, seguint el so del silenci, començà a moure els malucs i llevar-se la samarreta. No duia sostens. Continuà descordant-se els pantalons, se’ls baixà a poc a poc fins als turmells i va fer el mateix amb les calcetes vermelles mostrant un sexe buit, sense pèl.

-És això el que volies? Vinga parla! És això oi? _ va dir-li a cau d’orella amb un to de veu alt.

Ell es quedà amb la mirada atònita, sense dir ni un mot mentre ella es mirava en el reflex de la finestra. Estava despullada però es sentia massa abrigada i fins i tot angoixada per una pell que s’enganxava a una ànima que ja no reconeixia. Els canells tenien la abraçada freda d’un intent de fugir de la realitat que no va sortir bé. Es tocà el ventre. Aquest penjava una mica sobre el mont de venus. Parir va ser una experiència única va recordar.

-El meu cos no dista massa de tots els cossos que hi ha pel carrer. El que el diferència dels altres és el que està escrit a la meva pell. Llàstima que cap jutge no pugui llegir mai el que em vas fer aquella tarda. Em vas dir que m’ajudaries a repassar el treball de fi de carrera abans d’entregar-lo. Recordes? Era un dia de xafogor, feia massa calor. Arribava tard i vaig córrer per les escales fins al tercer pis. Vaig picar la porta del teu despatx i em vas fer passar. Estava suada i amb el cor esvalotat pel neguit d’arribar tard i de la carrera, et vaig demanar disculpes.

Vas deixar que recuperés una mica l’alè i em vas dir que tenies una tècnica per relaxar-me: em vas abraçar i després vas resseguir les meves dents amb la teva llengua. No hi havia ningú més, no vaig poder cridar ni reaccionar, et vas aprofitar del meu silenci que no era cap acceptació del que estava passant. Un silenci no es un si, ho entens fill de puta?

L’home restava quiet, observant-la sense fer cap gest.

Havia pensat en matar-lo, però eren tan reconfortants aquelles visites on ell ja no podia fer més que escoltar-la sabent que la seva vida depenia d’ella, on ara el qui es quedava en silenci suportant la humiliació era qui anys enrere la hi va provocar a ella.

Mirà per darrer cop el vidre de la finestra abans de posar-se de nou la bata blanca. L’ancià feia pudor a merda però ella sortí de la habitació sense mirar-lo i tancà la porta.

-Doctora Urmendi, com segueix el pacient de la 45? – Li digué la infermera de la recepció. – És que la seva dona ha vingut a veure’l i li he hagut de dir que no podia passar perquè vostè l’estava visitant.

-Segueix igual Mercè, ara dorm, deixeu-lo descansar fins demà. Que ningú el destorbi, ni tant sols la seva dona. Ha de descansar. No ha respòs a cap tractament i per la manera com reaccionaria als calmants no podem donar-li res per pal·liar els dolors, ni tan sols morfina. Es trist veure’l així, sense poder parlar ni moure’s però hem de deixar que la natura faci el seu curs. Bona nit.

 

Angie Debeal