I NO MENTIA…

mary heredia nº12 i no mentia

Tinta xina damunt acrílic, il·lustració de Mary Heredia

Nº12

I NO MENTIA…

En Baldric era un home fascinant. Em captivava aquella pal·lidesa gairebé fantasmagòrica i els seus ulls rodons, sempre fixos, com si no tinguessin parpelles. Tenia un nas gairebé inexistent, funcional, amb uns orificis lleugerament alçats que li donaven un aspecte fugisser. I la boca, en un arc incipient, insinuant la forma d’una ferradura, m’embogia. Ens havíem conegut en un curset de manipulació d’aliments. Tots dos havíem d’entrar a treballar en un supermercat. Jo no hi havia posat cap condició. Ell demanava només no treballar a la peixateria. Quan fèiem l’amor, no volia que el veiés despullat i apagàvem el llum. M’arribaven sentors de platges llunyanes i navegava sobre el mar del seu ventre, fred i esmunyedís. Gemegava una mena de lletanies vora la meva orella i, quan em penetrava, em besava el coll amb aquells llavis molsuts, que em xuclaven l’ànima. Ja feia temps que sortíem i en Baldric va considerar que calia oficialitzar la nostra relació. Jo era reticent a presentar-li la família. La mare es negava a rebre el que ella considerava els meus” trofeus de caça”. Sempre m’havia resultat curiós que la meva pròpia mare tingués aquest concepte de mi. Només havia “fracassat” (segons les seves paraules) en tres relacions i, evidentment, ells eren nois fantàstics i era jo, amb “aquest” caràcter, qui havia fallat. No és habitual que les mares estiguin sempre al costat de l’altre, però en el meu cas és així. Insistia que conegués els seus pares. Una tarda em va portar a casa seva. Va obrir la porta i em va arribar una flaire de sofre que tirava enrere. Una mena de cantarella em recordava els seus gemecs en els nostres moments íntims. De lluny, vaig veure una figura esprimatxada i fosca, inclinada sobre una mena de tupí, on bullia un líquid llefiscós. D’una habitació, en va emergir una cua gegantina que em va llepar la cara. Vaig quedar aturada, amb la cara humida, mirant en Baldric fixament. En aquell moment, vaig recordar les seves paraules en descriure’m els seus pares: – El meu pare és un peix gros i la mare és una bruixa. I no mentia…

 

Montse Guillén Galimany