LA CASA DEL NATURALISTA

la casa del naturalistaNo 26

“LA CASA DEL NATURALISTA”

En una paret de l’estudi de pintura d’una amiga penja, encara fresc, l’últim quadre d’una sèrie inacabada: “La casa del Naturalista”.

En el segon pis d’una casa antiga hi trobem una nena d’ulls ametllats molt negres i mirada inquietant, talment un gat en la fosca que et distreu de l’entorn, tota la

força concentrada en aquests ulls que t’interroguen.

Té cara d’oval i el cabell recollit en dues trenes, tota ella menuda i amb un vestit auster que li dóna un fals aspecte fràgil.

Podria ser una nena orfe o una princesa persa. No et pots abstreure a la seva hipnòtica mirada en la profunditat on hi cap tota l’explicació del món i el seu misteri.

L’habitació és acollidora, mentre fora la finestra un cel gens plàcid d’un blau amenaçador pressenteix la proximitat d’una tempesta, que el roig envellutat de les cortines recollides preserva de l’esclat. Tanmateix, al fons a l’esquerra, el pes dels anys moldeja cada graó de l’escala de les golfes per on s’hi escola el sol que el núvol encara no atrapa, inundant de llum tota l’estança.

Les rajoles de terra hidràulic són un mosaic de verds de perspectiva distorsionada que et situa en un món oníric, on intuïm tota la casa plena d’objectes i de vida, el reducte íntim d’un pintor i entomòleg darwinista. Els colors, molt vius, transmeten un optimisme abassegador.

A l’esquerra de la imatge, una vitrina ens mostra els esquelets d’uns macacos indis que potser un dia van córrer lliures per la casa, com el que ara ens observa amb mirada fixa i els sentits alerta des del mig de la sala, protegit per la presència de la nena.

Al seu costat una arpa omple de música l’espai; potser quan el pintor treballa, ella toca. És la seva filla o una musa?

A la dreta, una butaca de potes tornejades ens convida a participar de l’escena.

Estàtics i subtils uns ratpenats esperen la nit, penjats d’uns fils gairebé invisibles i translúcids. Incomprensiblement em passa desapercebut el ratpenat immens situat en primer pla.

Comentàvem les imatges suggerents i mentre parlàvem, vaig adonar­me que aquell quadre era en realitat un reflex del seu estudi, molt diferent en els objectes però amb la força d’un mateix caràcter.

Relat inspirat en l’obra “La casa del naturalista”, d’Arian Morera

Lluïsa Avante