LA CITA

olga cairols-1 nº20 la cita

olgacairols-2 nº20 la cita

 

olga cairols-3 nº20 la cita

Tècnica mixta damunt llenç d’Olga Cairols

Nº20
LA CITA.
Lluny de ser el què semblava, aquell jardí estava endiablat. Ho vaig saber així que trepitgí la molsa lila, humida i gomosa i aquella falguera roja com la sang se m’embolicà al coll igual que una serpota. Instintivament vaig buscar el tronxo que m’oprimia i em començava a alçar, amb la vana intenció de deslliurar-me’n. Inútil. De seguida vaig perdre peu, fins i tot vaig aclucar els ulls pensant que em fotria un bon cop de cap a terra, però la falguera va resultar prou robusta per sostenir-me i encara per moure’m, com ho faria el braç d’una grua del port, fins a un estany que s’amagava darrere un bosc de pinastres velles, recargolades i atapeïdes. La falguera, fluctuà per entre els arbres seguint ves a saber quins instints i em diposità damunt d’un nenúfar tan gran com un matalàs de platja i igual d’inestable. Jo no me’n sabia avenir. Ajagut damunt d’aquella fulla immensa, no sé ben bé perquè, em vingueren al cap algunes de les imatges que il•lustraven una vella edició de l’Alícia al país de les Meravelles que tants farts de llegir m’havia fet de petit. Recordí una en concret en què una eruga d’estimable grandària, que es fumava una caximba assegut damunt un bolet gegant, d’aquells vermells amb taques blanques i de reconegudes qualitats psicotròpiques i prevenia a l’Alícia de no sé quins terribles perills mentre expel•lia vaporoses glopades de fum.
Em vaig espantar, creieu-me, perquè jo sóc poc amant d’aventures i tan sols havia fet cap a aquell jardí amb el decent propòsit de trobar-me amb una noia, la Fiona, una preciositat gaèlica que havia conegut el dia abans. M’encativà de tal manera la mirada d’ulls verd molsa i la pell blanca esquitxada de pigues d’aquella noia que no vaig dubtar ni un instant en acceptar la cita. Encantat com un tòtil en aquests pensaments estava quan de sobte florí de manera inexplicable una flor de lotus immensa que s’obrí just al meu costat amb gran estrèpit. Esfereït vaig voler sortir d’allà corrents, però… Heu provat d’alçar-vos d’un nenúfar gegant alguna vegada? El terra oscil•la sota els peus de manera tan atzarosa que anul•la qualsevol intent de mantenir l’equilibri. És com voler sortir d’una teranyina, com més et bellugues, pitjor. Com és natural vaig acabar a l’aigua, enredat de créixens aquàtics i altres higròfiles llefiscoses per perruca. Fos com fos, que no ho recordo, vaig aconseguir arribar a la ribera. Va ser alesho
res que, ben xop i amb aquell aspecte deplorable, el vaig veure: Un gripau enorme, reclinat a la turca damunt d’un llit d’heura, amb els llavis pintats amb carmí de manera grotesca i unes pestanyes que es veia d’una hora lluny que eren postisses que em va dir en un to pretesament seductor.
—Pst, pst, passerell, ja em pensava que no vindries.

Ricard Closa