LA FORMA

fina milà nº11 i no mentia

Gravat de Fina Milà

Nº11

LA FORMA

Surt de bon matí en busca de la seva forma perduda. Estarà allà al fons d’aquest camí costerut? es pregunta mentre pedala al costat del tros sembrat del blat, verd fa uns dies, però que ara és només un camp de rostolls que anima a trepitjar-lo. Els nens, petits encara per la seva edat ja madura, s’han quedat a casa, i ella, acostumada al regal de la vida tranquil•la durant anys, surt ara en busca de la seva forma perduda. Realment la trobarà al final del camí humit i núvol d’un matí inusualment fred del mes d’agost?

– Si la trobes m’ho dius, que aniré a buscar la meva!

Li he dit amb l’esperança de l’incrèdula que sap que la seva forma està molt més lluny d’aquest camí humit i núvol d’un matí inusualment fred del mes d’agost.

I amb ràbia penso que la meva forma hauria d’estar darrera les escales que cada dia pugem amb esforç. O darrera la cadira que cada dia empenyem pels carrers de la ciutat calorosa i solitària del mes d’agost. I en els dies i dies en què hem caminat amb l’ajuda de la meva esquena, o dels meus braços que ja no són gaire forts. També podria estar darrere les llàgrimes que junts hem vessat tantes vegades passejant per un parc verd i ombrívol, però solitari com el mes d’agost de la ciutat. I perquè no la puc trobar en les nits d’insomni esperant que les respostes fossin cinquanta o potser quaranta, i no zero. O en les tardes i tardes solitàries intentant trobar consol en la lectura, en l’escriptura, en allò que abans era part important de la meva vida i que ara s’ha convertit en imprescindible. Però no l’he trobada en cap d’aquestes circumstàncies, ans al contrari, l’he perduda totalment.

I em pregunto, amb la meva insolència humana habitual, si no podria recuperar jo la meva forma. Em conformaria amb aquella de fa un temps, aquella que llavors tampoc no m’agradava, però que em va acompanyar durant els millors anys. Un temps en què llevar-se perquè algun petit plorava era una nimietat, o estirar-se amb ells al llit perquè tenien mal de panxa el dia abans de començar l’escola era el més normal. Aquell en què la trobada amb els companys de feina era una alegria després de les vacances, o després de Nadal. Els amics i companys eren una alliberació que s’agraïa. Ara tot això està tan lluny com la meva forma i no crec que hi hagi cap camí que m’hi porti. No hi ha volta enrere. Deu ser que no m’ho he guanyat prou. O potser és que tot això no te cap premi. La vida és una enganyifa.

Araceli Bayán