LA MÀQUINA D’ESCRIURE

La màquina d’escriure

Un calaix de fusta malgirbat i foradat impedia veure un teclat que els nostres dits només acaronàvem. El contacte amb les petites tecles era agradable, no així la veu greu de la “Madre Cristo Rey”. Pulsacions ràpides i segures auguraven un futur millor fora d’aquelles parets que ens ofegaven. El món no ens va rebre com pensàvem. L’oficina era gris i feia olor de greix de mecànic. Jove i, encara innocent, acabava d’entrar en aquell lloc sòrdid on viuria una dura experiència. I de sobte hi era allà, negra, lluent, amb les seves tecles de lletres ben dibuixades i protegides per un vidre net i transparent. Mai les havia vist. Els seus dits van acaronar-les i quasi bé sense adonar-se es va trobar dins aquells murs que en un temps l’havien ofegat. Les parets de l’oficina continuaven sent grises i la pudor del greix de mecànic no s’havia esvaït. Li hagués agradat sentir la veu greu de la monja quan aquelles mans aspres i seques van envair part del seu pur i innocent cos. Però ara ja havia sortit al món i tenia, malgrat tot, la companyia agradable d’aquella bella i vella màquina d’escriure.

Araceli Bayán