LA TORRADA

La torrada

Fotografia d’Enric Macià

Nº24

LA TORRADA

La torrada ja fa estona que entoma l’aire fresc de matinada. En un moviment precís, i de rutina servicial, la Nancy l’ha deixada amb prestesa sobre el plat de porcellana.

Li han agradat els dits de la Nancy, càlids, amorosos en el tracte, i embotits dins dels farcells de pell bruna i tibant d’una vida atrafegada i plena d’enyor cultural. Els ha contrastat amb la fredor del plat, pla i de mida mitjana, que voreja la porcellana de disseny amb filigranes daurades de preuada vistositat.

Es troba còmoda dins de l’esfera, i espera pacient l’austera sensibilitat d’un ganivet de serra erma; la torradora li ha cremat la superfície superior, i es fa incòmode aquest borrissol de llevat cremat. Feia estona que no gaudeix de la vida, la torrada, i l’orgasme li ha arribat després d’entomar la frescor de la melmelada, d’aquella fruita que fa estona havia vist en un recipient escrostonat de ribets descolorits.

Quan ja enyora les mans de la Nancy, distesa, observa amb neguit la proximitat de la Tieta. Confosa i dubitativa, la Carmeta allarga el braç tremolós, i obre els dits escardalencs amb lentitud.

La torrada comprèn l’efímer que esdevé el destí en la quotidianitat. Recorda la Nancy, descobreix la Carmeta, i mentre viatja titubejant en un instant d’aire, mira de reüll enllà de la terrassa. Les onades segueixen caminant sota l’escuma, passejant l’arena, només un instant concret, el que esdevé realitat entre el “encara no és” i el “ja no és”. No pot pensar, tan sols tancar els ulls i abraçar-se a la sensació de frescor de la porcellana. Aquelles filigranes l’havien fet sentir especial, i aquell havia estat el seu instant de vida.

I en el record s’ha esmunyit la realitat viscuda.

 

Miquel Santaeulàlia