RETROBAMENT IMPOSSIBLE

jaume padre nº5
Fotografia i instal·lació Jaume Padré

Nº5

RETROBAMENT IMPOSSIBLE

Dormia profundament quan algú va trucar, de matinada, a la porta.

Es va llevar amb els ulls clucs, adormit i amb una mala llet de les que fan època. Arribà a la porta quasi per intuïció i l’ obrí a poc a poc, amb molta cura. Qui coi devia ser a aquelles hores!. Els ulls se li van obrir com plats quan va veure qui era la persona que estava a l’altre cantó, sols barbotejà:

–Ets tu?

–Si, sóc jo, he tornat.

–Quant temps sense saber res de tu.

–Si, però ja ens varem dir el que passaria i que ens seria impossible mantenir el contacte entre nosaltres.

–Molts anys han passat, més de deu, preguntant-me si allà et trobaries bé. Nit darrere nit, m’he recorda’t de tu.

–Ho sé, amor meu. Em passa el mateix, ja no ho suporto més . Per això et vull demanar que vinguis amb mi i poder estar junts per sempre.

–Que vingui amb tu? Jo ja tinc la meva vida feta aquí, els nens, el treball, els amics…Si vinc amb tu perdré el contacte amb ells. Si us plau, no m’ho demanis.

–Sabia que ho diries. Sols et puc oferir la meva companyia. Allà no s’està pas tan malament, és diferent, és una altra manera de viure, crec que t’agradaria.

–No ho sé “carinyo”. Dono per suposat que seria un home eternament feliç al teu costat, però a canvi hauria de deixar de banda moltes coses.

–No puc fer res més, amor meu. Té, – li va dir- donant-li una capseta.

–Si al final decideixes venir amb mi, aquí dins tens el necessari per trobar-me. Si no ho fas, ho entendré. Adéu.

La figura va desaparèixer a poc a poc en mig de la foscor del passadís de l’escala. Tancà la porta i se’n tornà al llit, adormint-se com si res hagués passat.

L’endemà al matí, encara mig adormit, va pensar que tot allò de la nit anterior havia estat un somni, però al mirar cap a la tauleta de nit, es va adonar que la capseta estava allí damunt , que tot havia estat realitat. Havia de prendre una decisió. Sospesant els pros i contres no l’hi va ser difícil arribar a una conclusió.

Va comprar un petit cofre i en un paper hi va escriure quatre lletres. Deien: Estimada, no dubtis mai de l ‘amor etern que tinc per tu. Aquí encara em necessiten. No dubto que m’esperaràs. Fins aviat. T’estimo.

Va obrir el petit cofre, desà la carta junt amb la capseta, el tancà amb clau i el va guardar  dins de l’armari.

 

Antoni Viñals