SARA T.T.

Sara T.T. Carme CreixansOli de Carme Creixans

Nº23

SARA T. T.

Lluny de ser el que semblava aquell jardí no constituïa un autèntic Sara T.T. Era una bona imitació, això sí; la pinzellada impressionista, el color, el tractament de la llum i les ombres… I el tema bucòlic, és clar: el jardí com a refugi idíl·lic. Sí. Fins i tot hauria enganyat un bon col·leccionista. Però a ell no. Era un taxador reputat i coneixia l’obra pictòrica d’aquella artista, d’ascendència catalana i nascuda a l’Argentina –la irrepetible Sara T.T.-amb la confiança del cec que camina a les fosques per un territori íntim. Sabia que la seva clienta, la senyora Riba, tenia posada tota l’esperança en aquell quadre, heretat de l’avi, per sortir del mal tràngol. El marit l’havia deixada amb dues criatures i una muntanya de deutes que durant anys semblava haver entaforat en els totxos dels edificis que promocionava. Una història força habitual en aquells temps. Tot i que la Violeta –perquè per a ell, la senyora Riba ja era la Violeta- estava esdevenint un cas molt especial… -He estat tan estúpida. Si no fos pels nens, esborraria els últims 7 anys –li confessà un dia. Però ell no la tenia pas per nècia. Ben al contrari. Li semblava una dona clarivident, capaç de convertir en pluja amb una mirada els núvols que envoltaven casa seva aquell primer vespre, mentre prenien cafè, a cel ras, després de mostrar-li les poques peces d’art que atresorava. Sí, s’havia enamorat del Robert Millaret, un tauró dels negocis com tants altres, que al final havia resultat ser una covarda mostela. Però ella no pensava viure amagant el cap sota l’ala. Gràcies a l’avi Riba, que feu fortuna després d’emigrar a Amèrica, la família havia viscut sense maldecaps. Ara no li quedava més remei que sacrificar la part que li corresponia d’herència per sortir del pas. I encara sort de les obres d’art! Sobretot aquell Sara T. la pintura més valuosa; un jardí inspirador, típic del pinzell de la desapareguda artista d’arrels catalanes, on la pau de les herbes aromàtiques, verdes, blanques i grogues, contrastaven amb l’ànim de la Violeta, remogut per una furiosa barreja de vísceres vermelloses, fúcsies i granats. Com podia ell arrasar la poca calma que li quedava a la Violeta dient-li la veritat? Que la popularment coneguda Sara Talpletss signava sempre els llenços amb les dues inicials. Mai amb una de sola, com en aquell quadre! Era irònic que la T maternal del cognom Ter pogués ofegar vides en comptes de ser riu d’inspiració… No. Ell no ho permetria. Al cap i a la fi, afegir una T a la firma era cosa de nens i la condemna per falsificació no seria pitjor que posar reixes al cor o malversar l’amor quan tot just començava a néixer.

 

Mireia Rubio Molín