SEIXANTA-DOS I UNES FOTOS

Seixanta-dos i unes fotos.

La Nita cavil·lava despreocupada buscant aquelles fotos. El seu nét les hi havia demanat per no sé quina cosa de l’escola. De debò, no entenia què hi feien ara a l’escola, la mainada. Anna Ramoneda, Nita pels amics, vivia viuda a una casa prop d’Osor.

Sentia el temps a les mans tremoloses. Buscant fotos, repassava prestatges plens de llibres i capses. De sobte, una punxada l’estómac. Al llom d’un llibre hi relluïa amb lletres negres sobre un fons verdós el seu nom, i se’n va recordar. Ella havia escrit llibres, vespres de fum rere la seva màquina d’escriure, la vella Undewood que un dia li regalà el seu pare a contracor. Aquell dia que li va trobar una muntanya de manuscrits preciosos. Com podia haver-ho oblidat?

Àvia, necessito les fotos per preparar-te un regal d’aniversari. Anna Ramoneda, Nita pels amics, amants i d’altres admiradors propers, arribava als seixanta-dos anys amb el cor trencat, per no recordar un detall i un aniversari. El detall, cabdal; l’aniversari, amb gust amarg.

La memòria se’n va poc a poc, sense fer soroll, però la ferida que deixa és tan profunda, que quan estem lúcids l’únic que recordem és el dolor de la desmemoria.

Elisabet Punset