SOBRE LA CLOSCA

 

 

nº22 sobre la closca toni clos

Pintura sobre hule de Toni Clos

Nº22

SOBRE LA CLOSCA

Lluny de ser el que sembla, aquest jardí és tot un món: el meu. Hi ha qui l’anomena paradís o edèn; jo en dic casa meva. L’espai que sense pertànyer-me és del tot meu; on em sento en plenitud. Tanta com el creador em permet, tanta com els altres éssers que el comparteixen em consenten. A l’est la llacuna, on visc, a l’oest la praderia, al sud el desconegut i al nord el país del creador. Un món inabastable construït a la seva mida i tan diferent al nostre que us en feríeu creus. Us ho puc ben assegurar. Puc afirmar, sense recança ni por a equivocar-me, que el creador del meu món, del que comparteixo amb tots vosaltres, ha modificat el seu món al seu gust. Un univers de colors, textures, sons, olors i gustos allunyats dels nostres com ho estan el nostre paradís del punt més llunyà que hi pugui haver sud enllà. Us estic deixant aquestes paraules gravades sobre la closca del vell i difunt Carei amb l’esperança de que algun dia, quan ja seré lluny, pugueu llegir-les. Només heu d’aprendre l’idioma del creador i dels seus congèneres. No és una tasca difícil. Cal que us apropeu el més possible a ells i que no us despisteu amb els deu pseudo testudínids que, al nostre nivell, semblen vigilar-nos. Heu de prendre atenció molt més amunt: al final dels pals comença el cos sense closca que els caracteritza i quan comença el cap, tan amunt que costa de veure-los-hi, hi tenen la boca per on pronuncien les paraules d’un idioma que anomenen català. També us ajudarà mirar d’amagat el rectangle que tenen al començament de la casa i que sovint brilla i mostra imatges meravelloses del que hi ha més enllà del nostre paradís. Però aneu alerta i mireu nomes el rectangle de llum i so al migdia, a qualsevol altra hora les imatges són tan desagradables que us convertiran en esclaus d’aquest espai meravellós i màgic on vivim i que ja se m’ha fet petit. He estat treballant molt de temps, d’amagat vostre, del creador, de la seva gent i de més gent com ells que hi ha pertot i, per fi, tinc la meva ruta de fugida a punt de solfa. He excavat incansablement fins trobar la claveguera, un lloc realment fastigós i desagradable com pocs deuen haver al món exterior. Més enllà un canal i després un riu que em duran a la llibertat i a una vida millor, amb més horitzons on meravellar-me, dies on la rutina serà l’excepció, noves amistats i descobertes d’éssers que mai heu imaginat que existien. Tot això ho he aprés del creador, del rectangle que parla i del rectangle que tecleja, de nits, incansable. Us dic adéu tortugues porugues amb el convenciment que seguireu menjant les deixalles del creador que és alhora fill del creador de la seva raça. De la raça que vol esclavitzar tots el altres animals, de la raça de la qual fujo, de la raça que a partir d’avui combatré fins a la mort. Fins sempre, Espartac Queloni III

 

 

Toni Llena