SOMNIS

enric torras nº17 somis

Escultura en forja d’Enric Torras

Nº 17

SOMNIS

Els meus ulls volien obrir-se, però les parpelles estaven fermament tancades i només podia veure alguna ombra que s’acostava a mi o s’allunyava, gràcies a una claror forta que el meu cap imaginava que era una finestra oberta que deixava entrar la llum de dia.

Sentir, no sentia res, perquè algú m’havia tret els audiòfons i només em ressonaven sorolls metàl·lics com si estigués en una cuina de restaurant.

Jo recordava haver anat a dormir de matinada i el somni havia vingut sense haver jo pensat en res que provoqués aquell batibull. Em trobava en una estança plena de mobles antics, tapats amb llençols, els canelobres amb teranyines i alguna arna que volava des d’un tapís a una cortina lliurement. La picor de nas va començar a fer-se irresistible amb tanta pols i vaig esternudar sense pensar.

Una esgarrifança em va córrer per l’espinada, pensant que el soroll podia haver despertat alguna cosa que podia ser perjudicial per a la meva integritat física.

– Prou, no vull somniar això! – vaig pensar, i immediatament les parpelles se’m van obrir i vaig veure que tot estava al seu lloc al meu estimat dormitori.

Em vaig llevar atordida, el cap embotit encara en el somni que portava camí de ser un malson. La dutxa em va acabar de despertar deixant que l’aigua freda em caigués a la cara i en tot el dia ja no vaig pensar-hi més.

Els sorolls de la ciutat em van fer companyia quan em vaig posar els audiòfons, que tenia en gran estima perquè em facilitaven el contacte amb la vida al meu voltant.

Vaig passar el dia donant volts pels llocs habituals on anava cada dos dies per comprar provisions i després al centre comercial a treure el nas, a veure si trobava alguna ganga d’última hora, però en vista que no hi havia res que em cridés l’atenció, vaig tornar a casa amb un cert desencant per no haver coincidit amb cap conegut per fer petar la xerradeta.

I novament el llit m’esperava. Amb certa recança, recordant el somni de la nit anterior, vaig posar la tele per distreure’m. De sobte es va apujar sol el volum, i pensant que m’havia adormit amb el comandament a la mà i l’havia polsat inadvertidament, vaig obrir els ulls i una llum cegadora i una veu de tro em repetia el meu nom.

– Què passa, qui sou? – Vaig balbucejar, inquieta.

Sóc el doctor Tomàs i vostè està a l’hospital. No pateixi, ara vindrà una infermera i li posarà un calmant en el suero que porta. Vostè recorda el seu nom?

– Anna – vaig dir.

Molt bé, Anna. Descansi i d’aquí una estoneta tornaré amb el seu marit. Procuri no pensar en res.

Hores més tard vaig assabentar-me que un accident al carrer, un xaval amb la seva fusta amb rodes m’havia atropellat i el meu pobre cap havia estat el primer a tocar terra.

La commoció em va tenir 24 hores vivint en el món paral·lel que diuen que tots en un moment o altre de la nostra vida s’entrecreua. N’hi ha que hi han entrat i encara no han tornat.

 

 

BLANCA FLOR

 

Marta Compte