UNA BONA RESTAURACIÓ

pep molist nº9 una bona restauració-1
Creació en fusta de Pep Molist

una bona restauració-2

Montse Serras durant la lectura d’aquest relat.

 

 

 

Nº9
UNA BONA RESTAURACIÓ.

Va sortir amb pressa, com de costum, i un cop més va ensopegar amb la caixa de fusta que descansava feia dies a l’entrada de casa. – Avui no t’escaparàs – li va dir a la caixa, mentre l’apartava amb el peu – D’avui no passa que et doni un bon repàs i et deixi com nova! A la tornada ja anava amb la idea feta. Havia passat per la botiga de pintures i es va aprovisionar de tot allò que li feia falta per restaurar aquella caixa. Era estiu, però a aquelles hores el sol ja no donava de ple a la casa, així que es va posar una samarreta de tirants, uns pantalons pirates, va plantar al pati dos cavallets, un taulell de fusta, una lona per no tacar res, i es va posar mans a la obra… Va agafar la caixa entre les seves mans, mentre xiuxiuejava un “et deixaré millor que nova”. La va posar a sobre de la taula i començà el procés… La va polir cuidadosament i tot seguit va procedir a lliurar-la de la pols amb un pinzell suau. Va obrir el pot d’imprimació i va començar a donar-li la primera capa… Pinzell amunt, pinzell avall al ritme de la veu d’Andrea Bocelli, que l’acompanyava de fons. La imprimació anava tapant mica en mica els porus de la fusta… Estirava aquell material fins que el pinzell quedava quasi sec. El va posar a dins del pot per impregnar-lo bé de nou, però l’emoció del moment la va fer aixecar el pinzell a l’alçada de la boca, com si d’un micròfon es tractés, per acompanyar a aquell tenor que cantava com els àngels!! “…con te partirò su navi per mari che, io lo so no, no, non esistono più con te io li rivivrò …” Quan va tornar de l’èxtasi momentani, el seu braç esquerre i el pit eren plens d’enormes taques blanques; com si algú l’hagués volgut esborrar del mapa, amb típex!! – Merda! Merda! Merda!! – Va exclamar – I ara com em trec això?? Coi! Si això és un tapa-porus… No tornaré a suar per aquest costat? Amb un bon atac de riure degut a la tonteria que acabava de dir, va seure a una de les cadires que tenia al costat de la jardinera, amb el pensament de que estava ben tocada del bolet! Es va posar les mans al cap per tal de centrar-se i reflexionar una mica, i llavors es va il·luminar… Una veu interior li deia: “D’un temps cap aquí, tinc la sensació de que la meva vida és una autèntica merda… Tot em ve de cul i no faig més que rebre pals, igual que aquesta pobra caixa, fins ara… Pot ser és que jo també necessito una bona restauració. Polir les impureses, posar-me una bona capa d’imprimació, i canviar-li el color a la meva vida!!” – Sí noia – Li va dir a la caixa mentre s’aixecava de la cadira – Ho acabo de veure ben clar!! Jo dec ser restauradora oficial, perquè en aquest procés m’he vist ves a saber quantes vegades al llarg del camí! Però mira, em toca fer-ho un cop més! Au! En quan acabi amb tu, començo amb la meva restauració… I res de cosa senzilla, eh? A tu et deixaré millor que si fossis nova, i a mi també!

LADYBIRD   Elisabet Andrades