WÜRM

wurm nº21 isabel font Gravat d’Isabel Font

Nº21

WÜRM

De la llunyania arribava apagat el bramul profund i intermitent d’un mamut. En l’aire cristal·lí flotava, congelat i immòbil, el baf exhalat per les agitades respiracions del petit grup, que es saludaven efusivament en retrobar-se a la recollida clariana, envoltada d’arbres gegantins, que s’obria just al davant de la paret pètria. Gairebé tapada per les branques desmaiades d’un teix que s’arrapava tossut a les clivelles de la roca, s’obria, rodona com un badall, l’entrada d’una cova.

A l’interior de la obertura, es podia albirar, esmorteint la foscor, una claror rogenca i vacil·lant dansant entre les ombres de les gruixudes estalactites penjades a la volta.

Un sol pàl·lid, repenjat en unes llargues tires cotonoses de núvols, maldava per fer arribar, inútilment, un xic d’escalfor en aquell univers glaçat. A l’horitzó refulgia, blanquíssima i interminable, la muralla titànica de gel que, Nord enllà, cobria el món amb la seva descomunal feixuguesa.

La Terra travessava el pic de la quarta glaciació quaternària. La glaciació de Würm.

El cruixit d’unes passes acostant-se apressades sobre el gebre, va interrompre les efusions salutatòries dels quatre individus de la clariana. Darrera del tronc gegantí d’un avet, van aparèixer, agafades de bracet dues dones, embolicades fins als peus amb unes càlides pells de bisó. Uns somriures radiants emergien de sota les peludes caputxes. Una d’elles, de cabells clars i mirada múrria, de posat digne i majestuós malgrat el pes de l’edat que la feia anar un xic arronsada, es recolzava en la seva companya, més jove, tota escotorida i alegre.

Amb una exclamació d’alegria els quatre van córrer cap a elles i es fongueren tots en una ampla abraçada. Mentre es besaven i xerraven tots alhora, van atansar-se a la cova i penetraren decidits a l’interior.

Allí l’aire era menys fred però una mica carregat de fum. A poca distància de l’entrada s’obria una sala ampla i arrodonida, il·luminada amb la claror rogenca d’una foguera que cremava al bell mig.

Només aparèixer els nouvinguts, l’aire s’omplí de crits i rialles mentre tota una tropa de figures abillades amb pells, es saludaven, s’abraçaven i es besaven en un batibull còsmic, com si fes anys que no es veiessin. I tal vegada era així.

Després d’una bona estona de xivarri, una dona alta, guarnida amb un gec i una mena de pantalons de pell de daina, prou elegants, aixecà una veu enèrgica i en pocs moments cessà la xerrameca i tothom s’assegué en el terra arenós o en uns troncs disposats al voltant del foc, en silenci i amb posats expectants.

Era un grup heterogeni i ben interessant. Predominaven les dones, bona part d’edat madura i algunes de més joves. Compartien totes elles amb els homes uns trets facials harmònics i sengles expressions de vivacitat i intel·ligència. Al costat de la parella acabada d’arribar seien un grupet amb vestimentes similars, de pell treballada de moltó salvatge que delataven una procedència comuna. Una rossa elegant, una moreneta més jove i riallera, un belluguet d’ulls dolços i alegres, un home rabassut de posat serè, una dona escotorida i discreta i un home més alt amb una barba curiosament retallada i un aire somniador.

En una gruixuda soca de bedoll, seien un altre grup on hi havia una dona panotxa, pigada, feliç i envoltada de collarets de pedres, una altra de primeta i vivaç amb un vestit de pell suau i flexible característic de les tribus nòmades i la fetillera que semblava dirigir la reunió.

Una altra parella de dones vestides amb pell de cabirol de color terrós, seien de costat. La més gran, d’aspecte inquisidor i cabell curt semblava animar a la seva companya d’aire tímid i melangiós.

A continuació un home ja gran, una mena de druida de barba blanca i cabells escassos i esbullats seia a terra amb cara de no entendre res. Una curiosa parella al seu costat, es miraven tendrament, ella rossa i xerraire i ell tot digne amb una trena blanca a joc amb la barba. Al seu costat un xicotàs cepat i sorrut, amb una enorme maça de pedra penjada sota la pell de senglar que a penes el cobria, semblava discutir constantment amb una xicota escotorida i riallera, mentre una dona muntanyenca de posat feréstec se’ls mirava sorneguera. En un racó menys il·luminat, tres o quatre personatges més, arrupits, semblaven voler passar desapercebuts.

Solemnement la mestra de cerimònies s’alçà i avançà cap al centre de la rotllana, vora del foc.

Amb un somriure radiant i amb veu alta i clara proclamà en una llengua arcaica, sorprenentment semblant al català:

“DECLARO INAUGURADA LA GRAN CERIMÒNIA DE NARRACIÓ DE RELATS TARATS!

 

Jesús Soler